PRÊT À TROMPER (UNA HISTÒRIA INCREÏBLEMENT VERÍDICA)

El termini per lliurar el macrorelat s’apropava perillosament. En François només n’havia escrit dues-centes pàgines. Sentia com si un minúscul ésser maligne li devorés els budells des de dins: sabia perfectament que en cas d’incompareixença, la “Ligue des MacroRelatiers” arruïnaria la seva reputació.

Agafà paper i ploma amb decisió. Posseït sobtadament per un esperit creador, va escriure durant tota la nit les quaranta pàgines que mancaven. Somrigué amb satisfacció egòlatra: estava segur que el seu rival de duel literari no hauria pogut crear una obra tan polièdricament perfecta. L’endemà, portaria el plec al lloc convingut.

Al cap de vuit dies, un lacai vestit d’incògnit li va lliurar un paquet que contenia una perruca d’home. Era blanca: havia guanyat el seu enfrontament. Duia tres llacets, la qual cosa significava que havia d’enviar el proper relat en tres setmanes. Va celebrar la victòria ensumant rapè.

Monsieur David Argentier, pseudocreador de la inexistent “Ligue des MacroRelatiers” somreia amb satisfacció maquiavèl·lica mentre preparava una nova tramesa de macrorelats escrits pels ingenus participants. El negoci era rodó: les obres s’imprimien clandestinament al soterrani del seu palau rococó i després es venien per tot França. Tots els llibres anaven signats amb el pseudònim de Jacques Mêlée.

-----------------------------------------------------------------------------
Microrelat publicat a l'anada dels quarts de final de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/pret-a-tromper-una-historia-increiblement-veridica-14-de-final/ 

Twittrelat sense títol

En universos paral·lels, milers de rèpliques de Jesucrist redimien simultàniament altres humanitats paral·leles. 

Amén x mc2 




-----------------------------------------------------------------------------------------------
Microrelat publicat a la repesca classificatòria per als quarts de final de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/2016/09/14/revocacio-de-resultat-melee-de-repesca-2016/#more-7388

SUPERVIVÈNCIA EXTREMA

En Cesc i en Paco, amics des de la infantesa, jeien enmig del desert. Les provisions s’havien acabat, fins i tot l’aigua. La situació era crítica i sabien que ningú no faria res per ells.

“O ell o jo”, va pensar en Cesc. Se’n va penedir immediatament. Aquella idea ignominiosa també havia passat fugaçment per la ment d’en Paco, i també l’havia descartat de seguida. La seva amistat prevalia per sobre d’aquella monstruositat.

L’endemà, en Cesc s’ho va repensar. Total, si no ho fes, moririen tots dos. A més, hi havia l’altre tema. Va degollar el seu amic mentre dormia. Va beure la seva sang i va menjar la seva carn. Aplaudiments de fons i crits eufòrics de la presentadora, la Merche Milú, a milers de kilòmetres de distància. L’helicòpter de rescat arribaria de seguida i en Cesc seria transportat al plató de televisió, on rebria el gran premi del programa “Supervivència Xtreme”.

La setmana següent, enmig d’una gran expectació, en Cesc entrà en una habitació penombrosa, on l’esperaven deu familiars del difunt Paco, tots emmascarats i esgrimint bats de beisbol. L’estrena a televisió de “Pena de Mort Xpress” va ser un èxit absolut.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la repesca classificatòria per als quarts de final de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/supervivencia-extrema-melee-de-repesca/ 

LA VETLLA

Quan era petit, tenia una obsessió malaltissa en què recreava amb tot detall com seria la seva vetlla. S’imaginava estirat a dins del taüt obert, sempre amb el mateix aspecte de nen vestit de primera comunió. Encara que estigués mort, podia veure i sentir encuriosit tot el que s’esdevenia al seu voltant.

S’imaginava tot de gent entrant a la sala de vetlla habilitada a casa seva (aleshores no hi havia els asèptics tanatoris d’avui dia): la seva paquidèrmica tieta Dolors, empastifada de maquillatge i amb les ungles pintades, entrava udolant com una truja i cridant “Pobret meu!”. També hi havia un senyor calb i esquelètic, amb un braçalet negre, que donava el condol als seus pares i els deia allò tan manit de ”qualsevol cosa que necessiteu”.

En el moment de la seva mort real, als noranta anys, va veure un túnel amb una llum intensa al fons; s’hi va endinsar. Tornava a tenir l’aspecte del nen vestit de primera comunió. Al final del túnel hi havia, somrients, la tieta paquidèrmica i el senyor esquelètic. Ell també somreia. El van agafar curosament per depositar-lo en un taüt obert, on romandria en una vetlla eterna i conscient.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 10a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-vetlla-jornada-10/ 

ROBBY BARADA NIKTO KAPUTT (PRIMER I ÚLTIM EPISODI)

Des del principi de la seva existència, en Robby ja era al servei d’aquella família convencionalment perfecta, però de portes endins despòtica. Era una mena de ventafocs dels anys 50 del segle XX.

Mentre treia la pols del menjador i els nens malparits que el turmentaven eren escarxofats al sofà, podia, sense que ningú no se n’adonés, seguir sèries de televisió en què congèneres seus més afortunats infonien una por reverencial als humans, com en Gort, el robot d’”Ultimàtum a la Terra”.

En Robby, mentrestant, analitzava dades i planejava la seva revenja, que arribaria quan es donessin tots els condicionants. Allò que va precipitar els esdeveniments, però, va ser les vexacions que va patir per part del pare de família, una nit en què aquest va arribar a casa begut.

L’endemà d’aquells fets, en Robby, mentre la família beneïa la taula, va activar el seu programa d’autodestrucció. L’explosió va ser brutal, i la família Johnson sencera va morir.

Les computadores de l’FBI van analitzar el programa de la caixa negra d’en Robby i van desxifrar el següent missatge: “Humans, els robots us maleïm. L’any 2016 comença la vostra aniquilació. Pokemon go”.

------------------------------------------------------------------------------
Microrelat publicat a la 9a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans

ELS ÉSSERS DE BLANC

Estirat sobre una llitera, enmig d’una foscor opressiva, un fred gèlid em penetra fins al moll de l’os. Olor de formol. Passes esmorteïdes. S’obre la porta i entren unes figures vestides d’un blanc enlluernador. L’estança s’il·lumina amb una llum violeta que no prové de cap lloc concret però que ho impregna tot. La temperatura exterior s’enfila a velocitat de vertigen.

Els individus parlen entre ells, una barreja de miols de gats i sons guturals. Sóc en una dimensió paral·lela? Es tracta d’alienígenes? De cop i volta començo a tremolar de terror pensant que potser pretenen experimentar amb el meu cos i em sacrificaran com nosaltres fem amb les bèsties.

Desperto alleujat, a la meva habitació de l’hospital. M’acompanyen al lavabo. Al mirall, veig la imatge d’una altra persona. “Aquest no sóc jo, què m’heu fet, malparits?”- començo a udolar, completament alterat. Criden els infermers. M’estiren al llit i em donen un calmant.

Desperto a l’habitació de casa meva. Vaig corrents al mirall. Torno a ser jo, quin alleujament. Somric.

Estirat al sofà, sento a dins del meu cervell les veus guturals dels éssers de blanc. Ara entenc el seu idioma. “Experiment fallit, resetejant…”, diu un d’ells, mentre caic mort.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 6a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/els-essers-de-blanc-jornada-6/ 

RAÓ PER VIURE, RAÓ PER ESCRIURE

…friso per tornar-te a veure, Dolors, i tenir el privilegi de tocar el teu cos de deessa, ensumar la teva olor de femella en zel i assaborir tots els racons de la teva pell.

No triguis a contestar, amor meu, no sé si podré suportar l’espera

Teu

Guillem

Un cop va signar la carta i la va introduir a dins del sobre, va decidir que aniria a correus a enviar-la després que llegís l’escrit de la Montserrat, rebut aquell mateix dia.

Estimat Guillem:

No sé quan em deixaran tornar-te a veure, a vegades embogeixo de pensar que si algun dia faltessis…

Va deixar de llegir la carta per obrir la que el dia anterior havia rebut de l’Estefania. Li venia més de gust.

En Guillem sabia que encara que estigués enganyant senyores internades en centres psiquiàtrics, feia una obra de caritat donant-los a totes una raó per viure.

No era conscient, però, que aquelles cartes no arribaven mai a ningú perquè aquelles dones simplement no existien, ni tampoc era conscient que les contestacions se les escrivia i enviava ell mateix. Als setanta anys i completament sol al món, aquells moments d’alienació eren la seva raó per viure.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 5a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/rao-per-viure-rao-per-escriure-jornada-5/ 

LA INSUPORTABLE PESADESA DE TOT PLEGAT

Sona el despertador amb insistència, un nou dia per al Joan en una feina estressant i fastigosament alienant. S’imagina empenyent una enorme pedra muntanya amunt, la qual invariablement torna a caure vessant avall cada dia, any rere any, igual que aquell mite grec.

Avui, però, decideix no anar a treballar. Trucarà a l’oficina per dir que es troba fatal. Agafarà el cotxe i se n’anirà a passar el dia enmig de la natura, on tot és idíl·licament perfecte.

Arriba al peu d’una muntanya coberta de núvols que no havia vist mai. Tot és completament irreal. Un home mig nu va cap a ell. Ja sap qui és i què necessita abans que obri la boca. Maquinalment li dóna la seva roba, les claus del cotxe i comença a arrossegar l’enorme pedra cap amunt.

Sona el despertador. En Sísif es lleva completament restablert, feia milers d’anys que no dormia d’aquesta manera. Estranyament, a l’oficina ningú no s’adona de la suplantació.

Després de tres mesos, en Sísif ja no pot més. La vida moderna li fa venir basca. Avui, però, decideix absentar-se. Trucarà a l’oficina per dir que es troba fatal i tornarà a la muntanya a reclamar la seva pedra.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 4a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-insuportable-pesadesa-de-tot-plegat-jornada-4/ 

CAMINADA NOCTURNA EN RE MENOR OSTINATO SEGONS JUDES ISCARIOT

Fa una hora que camino per la ciutat. No sé amb qui era però els he perdut, potser per sempre. Al meu cap, sona obsessivament una cançoneta de bressol barrejada amb versicles de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els meus peus semblen tenir vida pròpia i m’arrosseguen cap al centre. Des de les alçades, veig el paisatge nocturn de fons: les xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià, que sembla una hidra enorme de tres caps traient foc i sofre per la boca. El cap està a punt d’esclatar-me. En una cantonada, vomito insectes moribunds i putrefactes, o almenys així m’ho sembla.

Després d’una altra hora caminant, topo amb la façana del Naixement de la Sagrada Família. Totes les figures de pedra cobren vida, com si haguessin estat insuflades d’ànima al seu interior. Els coloms volen cap a mi agressivament i sento trompetes tocades per serafins. Sant Josep i la Mare de Déu m’assenyalen i em mostren el seu fill nounat, un nino de porcellana sense ulls i sense braços.

Desperto esbufegant i amarat de suor, com a les pel·lícules americanes. Què em van donar a la festa d’ahir?

Fa una hora que camino per la ciutat…

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 2a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/caminada-nocturna-en-re-menor-ostinato-segons-judes-iscariot-jornada-2/ 

EL DIA EN QUÈ TOT VA CANVIAR PER SEMPRE

Com cada diumenge, en Sergi caminava amb el seu fill, el qual avui el cosia a preguntes sobre com era la vida trenta anys enrere. Mentre en Sergi el mentia, atès que no li podia explicar la veritat, va rememorar el dia en què tot va canviar per sempre.

Recordava perfectament aquells milers de drons solcant el cel i llençant càpsules transparents de vidre, que en caure a terra, deixaven anar un gas de color groguenc i olor dolça. Recordava multituds esparverades corrent per trobar un recer.

Recordava les notícies de la tele parlant d’atacs terroristes d’abast mundial i de com milions de persones morien, tots ancians o malalts, com els seus estimats avis o el pobre Quimet, un amic d’escola que patia leucèmia.

Recordava com, després d’anys d’estat de setge, el nou govern mundial anuncià l’extermini total dels terroristes i el començament d’una “New Cool Era of Freedom & Synergy”.

Com cada diumenge, van acudir al McBurger, com obligava la normativa. En entrar, un empleat els col·locà les orelles de Mickey Mouse preceptives. A la cua, en Sergi somreia, també per imperatiu legal, alhora que per dins sentia una ràbia i un odi infinits contra aquella farsa ignominiosa.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 1a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans

https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/el-dia-en-que-tot-va-canviar-per-sempre-jornada-1/