El dia en què vaig saber que no tornaríem a veure’ns, els meus records en comú s’arremolinaren a l’interior del meu cap, mentre sonava, també al meu cervell, com a banda sonora contínua, una cançó que precisament parlava de records i de tristor.
Recordo la sensació de benestar quan, a casa seva, m’adormia plàcidament mentre la llum del replà s’encenia i apagava a intervals travessant una finestra de vidre translúcid. Recordo les nostres converses interminables, recordo la veneració que sentíem l’un per l’altre.
Un cop em va deixar, vaig quedar-me buit, sord i mut. No vaig vessar ni una llàgrima per la seva absència, tot plegat era massa insuportable i absurd alhora. No en vaig parlar pràcticament amb ningú, com si del que no es parla no existeix.
Malgrat tot, vaig tirar endavant, vaig fer la meva vida i els anys passaren, a partir de certa edat, a velocitat de vertigen.
Ara, després del que sembla una eternitat, puc ficar-me a la pell d’aquell adolescent confós de tretze anys i escriure sense embuts sobre la mort del meu estimat avi.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Microlelat que vaig escriure per al duel de la 4a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/buit-sord-i-mut-jornada-4/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari / Deja tu comentario / Leave your comment