LA FÓRMULA MAGISTRAL

DIA 10: Dues nits ja sense dormir. Estic en un punt d’inflexió en la meva recerca. Els colors: roig, taronja, groc, verd, blau i violeta. No són simplement ones electromagnètiques de longituds diverses, és com si tinguessin ànima i voluntat pròpia.

DIA 11: El moviment i la consegüent dissipació d’energia són vitals, igual que les ones sonores, culminades en explosions espectaculars de soroll eixordador i llum encegadora multicolor.

 

DIA 12: He dormit una hora, però una espurna de lucidesa m’ha revelat quelcom fonamental: cal afegir-hi el principi d’incertesa de la física quàntica.

DIA 13: M’han despatxat de la feina per absentisme, tant me fa. Modificant els factors s’altera el producte, a l’inrevés del que ens deien al col·legi. Les combinacions comencen a rutllar. No sé si és de dia o de nit. Només hi ha dos préssecs groguencs a la nevera. Fan pudor de podrit, igual que tota la casa.

DIA 14: Eureka! Finalment he reeixit: la fórmula magistral per guanyar sempre al Candy Crush. Com han entrat a casa aquests senyors vestits amb bates blanques que em diuen que tot anirà bé? Per què treuen una xeringa i una camisa blanca amb corretges? Em volen robar la fórmula?
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 5a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-formula-magistral-jornada-5/

BUIT, SORD I MUT

La seva marxa em va agafar per sorpresa. Abans, ni m’havia plantejat que una cosa així pogués esdevenir-se.

El dia en què vaig saber que no tornaríem a veure’ns, els meus records en comú s’arremolinaren a l’interior del meu cap, mentre sonava, també al meu cervell, com a banda sonora contínua, una cançó que precisament parlava de records i de tristor.

Recordo la sensació de benestar quan, a casa seva, m’adormia plàcidament mentre la llum del replà s’encenia i apagava a intervals travessant una finestra de vidre translúcid. Recordo les nostres converses interminables, recordo la veneració que sentíem l’un per l’altre.

Un cop em va deixar, vaig quedar-me buit, sord i mut. No vaig vessar ni una llàgrima per la seva absència, tot plegat era massa insuportable i absurd alhora. No en vaig parlar pràcticament amb ningú, com si del que no es parla no existeix.

Malgrat tot, vaig tirar endavant, vaig fer la meva vida i els anys passaren, a partir de certa edat, a velocitat de vertigen.

Ara, després del que sembla una eternitat, puc ficar-me a la pell d’aquell adolescent confós de tretze anys i escriure sense embuts sobre la mort del meu estimat avi.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 4a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":

 https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/buit-sord-i-mut-jornada-4/

EL BUCLE VICIÓS

Aquell matí, va rebre un e-mail que duia l’enigmàtic títol «microrelat del futur». El va sobtar que l’adreça del correu fos exactament igual que la seva. No obstant això, l’obrí encuriosit.  

- Papa, què és un bucle?  

- Una instrucció que es repeteix, potser fins a l’infinit.  

- Papa, què és un bucle?  

- Una instrucció que es repeteix…

Esclafí a riure: s’imaginava el diàleg repetint-se una i altra vegada, eternament, en una seqüència temporal circular, al marge de la dimensió espai-temps.

Dies més tard, mentre sopava, el seu fill el va mirar de fit a fit i li va preguntar:

- Papa, què és un bucle?

El seu somriure es va glaçar quan la resposta va sortir de la seva boca maquinalment, com si fos un autòmat:

- Una instrucció que es repeteix, potser fins a l’infinit.

- Gràcies, papa.

Sospirà alleujat. Tanmateix, va sentir una fiblada de terror al cap de pocs segons.

- Papa, què és un bucle?

- Una instrucció que es repeteix…

Despertà. No recordava exactament què havia somiat, però tenia la sensació que es tractava d’un malson espantós. Aquell matí, va rebre un e-mail que duia l’enigmàtic títol «microrelat del futur».
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------  

 Microlelat que vaig escriure per al duel de la 3a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
 https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/el-bucle-vicios-jornada-3/

SOL I DE DUEL

Els policies Dupond i Dupont comparegueren immediatament al castell de Moulinsart després de rebre la trucada del professor Silvestre Tornasol, el cèlebre científic bondadós, despistat i dur d’orella.

Els cadàvers d’en Tintín i el capità Haddock, estesos al terra, l’un davant de l’altre, presentaven tots dos un orifici de bala al cap. Cadascú tenia a la vora una pistola antiga. El gos Milú corria d’una banda a l’altre udolant neguitós amb les potes tacades dels dos bassals de sang, i de tant en tant bordava com si volgués declarar als agents allò que havia presenciat.

- Sense cap mena de dubte, ha estat un duel – conclogué Dupond.

- Jo encara diria més: ha estat un duel sense cap mena de dubte – replicà Dupont.

El professor Silvestre Tornasol, el cèlebre científic despistat i dur d’orella, d’esquenes, somreia amb una ganyota esfereïdorament diabòlica. Amb la fortuna que rebria de la CIA o la KGB, compraria el castell, un cop el capità Haddock, el propietari, i en Tintín, el seu hereu universal, estaven fora de la circulació. El seu invent, un comprimit d’inducció al suïcidi fàcil de diluir en qualsevol beguda, havia estat un èxit per partida doble.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------  

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 2a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":

https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/sol-i-de-duel-jornada-2/

 

 

LA MISSIÓ

Des que era un infant, la seva missió i la seva mort l’obsedien, però no pas en un sentit tràgic ni d’angoixa existencial, sinó de manera vital, d’anticipació joiosa perquè sabia que compliria la seva tasca redemptora amb plena dedicació i entusiasme. Tanmateix era conscient que no viuria gaire i que després de morir, la seva ànima tornaria al lloc del qual provenia.

Els altres nens el titllaven de guillat quan jugava tot sol a ressuscitar morts i guarir paralítics. Durant la seva jovenesa, l’obsessió amb la seva missió s’intensificà. No va ser fins als trenta anys, però, que abandonà el negoci familiar, una fusteria, per dedicar-se al proselitisme en cos i ànima. Es va envoltar d’un petit grup de seguidors i les autoritats el van processar pel seu missatge subversiu.

Mentre agonitzava, per primer cop va sentir un terror infinit en pensar que probablement tot plegat havia estat producte de la seva imaginació: que un cop morim, no només el cos sinó potser també la consciència s’extingeix, i que tal vegada ell, Jesús de Natzaret, no era el messies ni el fill de Déu, sinó un home de carn i os clavat a una creu.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------  

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 1a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":

https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-missio-jornada-1/ 

EL JUDICI MERAVELLÓS

—S'obre la sessió. Que parli l'acusat...

—Vostè no és jutge, per què no porta la perruca preceptiva?

—Silenci. Està acusat d'haver assassinat el seu entrenador personal. Reconeix els fets? 

—Sóc innocent, l'assassí és el majordom. Traieu-me les manilles i els grillons immediatament!

—Us condemno a morir decapitat, per assassí, mentider i pertorbat. On és el meu martell? Condemno també a mort el secretari judicial per perdre el maleït martell.

En Joan va despertar, tot era un somni . Un altre dia anodí de feina a l'arxiu dels jutjats l’esperava. Com seria de divertit tornar a somiar a ser jutge al país de les meravelles.