Quan era petit, tenia una obsessió
malaltissa en què recreava amb tot detall com seria la seva vetlla.
S’imaginava estirat a dins del taüt obert, sempre amb el mateix aspecte
de nen vestit de primera comunió. Encara que estigués mort, podia veure i
sentir encuriosit tot el que s’esdevenia al seu voltant.
S’imaginava tot de gent entrant a la sala
de vetlla habilitada a casa seva (aleshores no hi havia els asèptics
tanatoris d’avui dia): la seva paquidèrmica tieta Dolors, empastifada de
maquillatge i amb les ungles pintades, entrava udolant com una truja i
cridant “Pobret meu!”. També hi havia un senyor calb i esquelètic, amb
un braçalet negre, que donava el condol als seus pares i els deia allò
tan manit de ”qualsevol cosa que necessiteu”.
En el moment de la seva mort real, als
noranta anys, va veure un túnel amb una llum intensa al fons; s’hi va
endinsar. Tornava a tenir l’aspecte del nen vestit de primera comunió.
Al final del túnel hi havia, somrients, la tieta paquidèrmica i el
senyor esquelètic. Ell també somreia. El van agafar curosament per
depositar-lo en un taüt obert, on romandria en una vetlla eterna i
conscient.
-----------------------------------------
Microrelat publicat a la 10a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalanshttps://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-vetlla-jornada-10/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari / Deja tu comentario / Leave your comment