Twittrelat concurs #StJordiÒptim

Des d'un univers paral·lel, on habita des de la seva mort, en Pompeu Fabra (lexicalitzat sigui el seu nom, amén), encén la seva pipa amb posat seriós: s'ha assabentat que hem eliminat un munt de diacrítics. "Málpariths di mèrdà", exclama en el seu idioma paral·lel .

PRÊT À TROMPER (UNA HISTÒRIA INCREÏBLEMENT VERÍDICA)

El termini per lliurar el macrorelat s’apropava perillosament. En François només n’havia escrit dues-centes pàgines. Sentia com si un minúscul ésser maligne li devorés els budells des de dins: sabia perfectament que en cas d’incompareixença, la “Ligue des MacroRelatiers” arruïnaria la seva reputació.

Agafà paper i ploma amb decisió. Posseït sobtadament per un esperit creador, va escriure durant tota la nit les quaranta pàgines que mancaven. Somrigué amb satisfacció egòlatra: estava segur que el seu rival de duel literari no hauria pogut crear una obra tan polièdricament perfecta. L’endemà, portaria el plec al lloc convingut.

Al cap de vuit dies, un lacai vestit d’incògnit li va lliurar un paquet que contenia una perruca d’home. Era blanca: havia guanyat el seu enfrontament. Duia tres llacets, la qual cosa significava que havia d’enviar el proper relat en tres setmanes. Va celebrar la victòria ensumant rapè.

Monsieur David Argentier, pseudocreador de la inexistent “Ligue des MacroRelatiers” somreia amb satisfacció maquiavèl·lica mentre preparava una nova tramesa de macrorelats escrits pels ingenus participants. El negoci era rodó: les obres s’imprimien clandestinament al soterrani del seu palau rococó i després es venien per tot França. Tots els llibres anaven signats amb el pseudònim de Jacques Mêlée.

-----------------------------------------------------------------------------
Microrelat publicat a l'anada dels quarts de final de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/pret-a-tromper-una-historia-increiblement-veridica-14-de-final/ 

Twittrelat sense títol

En universos paral·lels, milers de rèpliques de Jesucrist redimien simultàniament altres humanitats paral·leles. 

Amén x mc2 




-----------------------------------------------------------------------------------------------
Microrelat publicat a la repesca classificatòria per als quarts de final de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/2016/09/14/revocacio-de-resultat-melee-de-repesca-2016/#more-7388

SUPERVIVÈNCIA EXTREMA

En Cesc i en Paco, amics des de la infantesa, jeien enmig del desert. Les provisions s’havien acabat, fins i tot l’aigua. La situació era crítica i sabien que ningú no faria res per ells.

“O ell o jo”, va pensar en Cesc. Se’n va penedir immediatament. Aquella idea ignominiosa també havia passat fugaçment per la ment d’en Paco, i també l’havia descartat de seguida. La seva amistat prevalia per sobre d’aquella monstruositat.

L’endemà, en Cesc s’ho va repensar. Total, si no ho fes, moririen tots dos. A més, hi havia l’altre tema. Va degollar el seu amic mentre dormia. Va beure la seva sang i va menjar la seva carn. Aplaudiments de fons i crits eufòrics de la presentadora, la Merche Milú, a milers de kilòmetres de distància. L’helicòpter de rescat arribaria de seguida i en Cesc seria transportat al plató de televisió, on rebria el gran premi del programa “Supervivència Xtreme”.

La setmana següent, enmig d’una gran expectació, en Cesc entrà en una habitació penombrosa, on l’esperaven deu familiars del difunt Paco, tots emmascarats i esgrimint bats de beisbol. L’estrena a televisió de “Pena de Mort Xpress” va ser un èxit absolut.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la repesca classificatòria per als quarts de final de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/supervivencia-extrema-melee-de-repesca/ 

LA VETLLA

Quan era petit, tenia una obsessió malaltissa en què recreava amb tot detall com seria la seva vetlla. S’imaginava estirat a dins del taüt obert, sempre amb el mateix aspecte de nen vestit de primera comunió. Encara que estigués mort, podia veure i sentir encuriosit tot el que s’esdevenia al seu voltant.

S’imaginava tot de gent entrant a la sala de vetlla habilitada a casa seva (aleshores no hi havia els asèptics tanatoris d’avui dia): la seva paquidèrmica tieta Dolors, empastifada de maquillatge i amb les ungles pintades, entrava udolant com una truja i cridant “Pobret meu!”. També hi havia un senyor calb i esquelètic, amb un braçalet negre, que donava el condol als seus pares i els deia allò tan manit de ”qualsevol cosa que necessiteu”.

En el moment de la seva mort real, als noranta anys, va veure un túnel amb una llum intensa al fons; s’hi va endinsar. Tornava a tenir l’aspecte del nen vestit de primera comunió. Al final del túnel hi havia, somrients, la tieta paquidèrmica i el senyor esquelètic. Ell també somreia. El van agafar curosament per depositar-lo en un taüt obert, on romandria en una vetlla eterna i conscient.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 10a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-vetlla-jornada-10/ 

ROBBY BARADA NIKTO KAPUTT (PRIMER I ÚLTIM EPISODI)

Des del principi de la seva existència, en Robby ja era al servei d’aquella família convencionalment perfecta, però de portes endins despòtica. Era una mena de ventafocs dels anys 50 del segle XX.

Mentre treia la pols del menjador i els nens malparits que el turmentaven eren escarxofats al sofà, podia, sense que ningú no se n’adonés, seguir sèries de televisió en què congèneres seus més afortunats infonien una por reverencial als humans, com en Gort, el robot d’”Ultimàtum a la Terra”.

En Robby, mentrestant, analitzava dades i planejava la seva revenja, que arribaria quan es donessin tots els condicionants. Allò que va precipitar els esdeveniments, però, va ser les vexacions que va patir per part del pare de família, una nit en què aquest va arribar a casa begut.

L’endemà d’aquells fets, en Robby, mentre la família beneïa la taula, va activar el seu programa d’autodestrucció. L’explosió va ser brutal, i la família Johnson sencera va morir.

Les computadores de l’FBI van analitzar el programa de la caixa negra d’en Robby i van desxifrar el següent missatge: “Humans, els robots us maleïm. L’any 2016 comença la vostra aniquilació. Pokemon go”.

------------------------------------------------------------------------------
Microrelat publicat a la 9a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans

ELS ÉSSERS DE BLANC

Estirat sobre una llitera, enmig d’una foscor opressiva, un fred gèlid em penetra fins al moll de l’os. Olor de formol. Passes esmorteïdes. S’obre la porta i entren unes figures vestides d’un blanc enlluernador. L’estança s’il·lumina amb una llum violeta que no prové de cap lloc concret però que ho impregna tot. La temperatura exterior s’enfila a velocitat de vertigen.

Els individus parlen entre ells, una barreja de miols de gats i sons guturals. Sóc en una dimensió paral·lela? Es tracta d’alienígenes? De cop i volta començo a tremolar de terror pensant que potser pretenen experimentar amb el meu cos i em sacrificaran com nosaltres fem amb les bèsties.

Desperto alleujat, a la meva habitació de l’hospital. M’acompanyen al lavabo. Al mirall, veig la imatge d’una altra persona. “Aquest no sóc jo, què m’heu fet, malparits?”- començo a udolar, completament alterat. Criden els infermers. M’estiren al llit i em donen un calmant.

Desperto a l’habitació de casa meva. Vaig corrents al mirall. Torno a ser jo, quin alleujament. Somric.

Estirat al sofà, sento a dins del meu cervell les veus guturals dels éssers de blanc. Ara entenc el seu idioma. “Experiment fallit, resetejant…”, diu un d’ells, mentre caic mort.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 6a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/els-essers-de-blanc-jornada-6/ 

RAÓ PER VIURE, RAÓ PER ESCRIURE

…friso per tornar-te a veure, Dolors, i tenir el privilegi de tocar el teu cos de deessa, ensumar la teva olor de femella en zel i assaborir tots els racons de la teva pell.

No triguis a contestar, amor meu, no sé si podré suportar l’espera

Teu

Guillem

Un cop va signar la carta i la va introduir a dins del sobre, va decidir que aniria a correus a enviar-la després que llegís l’escrit de la Montserrat, rebut aquell mateix dia.

Estimat Guillem:

No sé quan em deixaran tornar-te a veure, a vegades embogeixo de pensar que si algun dia faltessis…

Va deixar de llegir la carta per obrir la que el dia anterior havia rebut de l’Estefania. Li venia més de gust.

En Guillem sabia que encara que estigués enganyant senyores internades en centres psiquiàtrics, feia una obra de caritat donant-los a totes una raó per viure.

No era conscient, però, que aquelles cartes no arribaven mai a ningú perquè aquelles dones simplement no existien, ni tampoc era conscient que les contestacions se les escrivia i enviava ell mateix. Als setanta anys i completament sol al món, aquells moments d’alienació eren la seva raó per viure.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 5a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/rao-per-viure-rao-per-escriure-jornada-5/ 

LA INSUPORTABLE PESADESA DE TOT PLEGAT

Sona el despertador amb insistència, un nou dia per al Joan en una feina estressant i fastigosament alienant. S’imagina empenyent una enorme pedra muntanya amunt, la qual invariablement torna a caure vessant avall cada dia, any rere any, igual que aquell mite grec.

Avui, però, decideix no anar a treballar. Trucarà a l’oficina per dir que es troba fatal. Agafarà el cotxe i se n’anirà a passar el dia enmig de la natura, on tot és idíl·licament perfecte.

Arriba al peu d’una muntanya coberta de núvols que no havia vist mai. Tot és completament irreal. Un home mig nu va cap a ell. Ja sap qui és i què necessita abans que obri la boca. Maquinalment li dóna la seva roba, les claus del cotxe i comença a arrossegar l’enorme pedra cap amunt.

Sona el despertador. En Sísif es lleva completament restablert, feia milers d’anys que no dormia d’aquesta manera. Estranyament, a l’oficina ningú no s’adona de la suplantació.

Després de tres mesos, en Sísif ja no pot més. La vida moderna li fa venir basca. Avui, però, decideix absentar-se. Trucarà a l’oficina per dir que es troba fatal i tornarà a la muntanya a reclamar la seva pedra.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 4a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-insuportable-pesadesa-de-tot-plegat-jornada-4/ 

CAMINADA NOCTURNA EN RE MENOR OSTINATO SEGONS JUDES ISCARIOT

Fa una hora que camino per la ciutat. No sé amb qui era però els he perdut, potser per sempre. Al meu cap, sona obsessivament una cançoneta de bressol barrejada amb versicles de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els meus peus semblen tenir vida pròpia i m’arrosseguen cap al centre. Des de les alçades, veig el paisatge nocturn de fons: les xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià, que sembla una hidra enorme de tres caps traient foc i sofre per la boca. El cap està a punt d’esclatar-me. En una cantonada, vomito insectes moribunds i putrefactes, o almenys així m’ho sembla.

Després d’una altra hora caminant, topo amb la façana del Naixement de la Sagrada Família. Totes les figures de pedra cobren vida, com si haguessin estat insuflades d’ànima al seu interior. Els coloms volen cap a mi agressivament i sento trompetes tocades per serafins. Sant Josep i la Mare de Déu m’assenyalen i em mostren el seu fill nounat, un nino de porcellana sense ulls i sense braços.

Desperto esbufegant i amarat de suor, com a les pel·lícules americanes. Què em van donar a la festa d’ahir?

Fa una hora que camino per la ciutat…

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 2a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/caminada-nocturna-en-re-menor-ostinato-segons-judes-iscariot-jornada-2/ 

EL DIA EN QUÈ TOT VA CANVIAR PER SEMPRE

Com cada diumenge, en Sergi caminava amb el seu fill, el qual avui el cosia a preguntes sobre com era la vida trenta anys enrere. Mentre en Sergi el mentia, atès que no li podia explicar la veritat, va rememorar el dia en què tot va canviar per sempre.

Recordava perfectament aquells milers de drons solcant el cel i llençant càpsules transparents de vidre, que en caure a terra, deixaven anar un gas de color groguenc i olor dolça. Recordava multituds esparverades corrent per trobar un recer.

Recordava les notícies de la tele parlant d’atacs terroristes d’abast mundial i de com milions de persones morien, tots ancians o malalts, com els seus estimats avis o el pobre Quimet, un amic d’escola que patia leucèmia.

Recordava com, després d’anys d’estat de setge, el nou govern mundial anuncià l’extermini total dels terroristes i el començament d’una “New Cool Era of Freedom & Synergy”.

Com cada diumenge, van acudir al McBurger, com obligava la normativa. En entrar, un empleat els col·locà les orelles de Mickey Mouse preceptives. A la cua, en Sergi somreia, també per imperatiu legal, alhora que per dins sentia una ràbia i un odi infinits contra aquella farsa ignominiosa.

-----------------------------------------

Microrelat publicat a la 1a jornada de la temporada 2016 de la Lliga de Microrelataires Catalans

https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/el-dia-en-que-tot-va-canviar-per-sempre-jornada-1/ 

KLAATU BARADA NIKTO (ÚLTIM EPISODI)

La primitiva nau espacial tripulada en solitari pel Major Tom va perdre el contacte amb la base de control a Huston, l’any 1968. La seva desaparició va esdevenir mite. Tot va ser una maniobra de la NASA per desempallegar-se d’ell, atès que el consideraven un subversiu.

La seva nau va ser absorbida per un forat negre i va reaparèixer a una remota galàxia, on el Major va ser acollit pels habitants del planeta Xroptl. Després va contactar amb mi a través d’un potentíssim ordinador quàntic. Jo i molts altres el vàrem ajudar a planificar la invasió.

L’any 2016, en Major Tom, al comandament de noranta mil naus del planeta Xroptl, envaí la Terra. Les elits polítiques, financeres i militars de tots els països van ser deportades a un planeta desconegut, i la pau i la germanor van ser instaurades per sempre més.

– Però questa història és falsa, aquest paio no va existir mai, és un personatge d’un parell de cançons del David Bowie.

– I què?  Nosaltres tampoc existim, som personatges d’un microrelat.

– Un altre cop amb el que és real i el que no? I què més? El bucle? Els pallassos? Xinxan the Cat, estàs acabat!

--------------------------------------------------------------------------- 
Microlelat que vaig escriure per a la tornada de la semifinal de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/klaatu-barada-nikto-ultim-episodi-semifinals-tornada/ 

LA REVENJA ÉS UN PLAT QUE SE SERVEIX AMB TORTELLINI

Els seus pares eren els propietaris del “Circo della Famiglia Tortellini”.  Mai va destacar en res que impliqués habilitat física. A més, era inexpressiu i no reia mai. Malgrat tot, en Francesco va ser obligat, en contra de la seva voluntat, a fer de pallasso mut i idiota. Al final de l’espectacle, el seu germà Bruno, el pallasso llest, trencava una guitarra al cap d’en Francesco, cosa que invariablement provocava les rialles cruels del públic, especialment dels nens, i a ell, una tristor infinita, any rere any.

Un dia, però, en Francesco Tortellini va arrabassar el micròfon al presentador. Mentre explicava els secrets més bruts i foscos de la família, la Valentina, la seva germana, va caure estrepitosament del seu trapezi, que algú havia manipulat la nit abans. Enmig del caos, un lleó, que inexplicablement s’havia escapat de la seva gàbia, va malferir dos infants. Va ser la fi del Circ Tortellini. En Francesco, des de la presó, rigué per primer cop, igual que els malvats de les pel·lícules.

Tot això ho fantasiejava mentre, per enèsima vegada, una guitarra aterrava sobre el seu cap i tornaven les rialles cruels. Algun dia duria a terme la seva “vendetta”, segur.

------------------------------------------------------------------------------------


Microlelat que vaig escriure per a l'anada de la semifinal de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-revenja-es-un-plat-que-es-menja-amb-tortellini-semifinals-anada/ 

LA CONVERSIÓ WAKA-WAKA

Eminència Reverendíssima:

Fa cinc anys em vàreu encomanar l’evangelització de la tribu dels indis waka-waka, a la selva amazònica.

Els indígenes vivien en un estat de lamentable salvatgisme: anaven impúdicament nus, adoraven ídols malignes, parlaven una mena de llenguatge rudimentari ple d’onomatopeies i tenien uns costums sexuals monstruosament pecaminosos.

Després d’anys de plena dedicació, s’han convertit en catòlics pietosos, vesteixen decorosament i han abandonat la seva llengua primitiva i les onomatopeies animals. També han moderat considerablement els seus instints carnals.

Tanmateix, per culminar la meva tasca i evitar desviacions, us prego romandre cinc anys més. Sé que el meu sacrifici donarà els seus fruits.

S’acomiada el vostre humil servidor

Pare João Salgado

*****************************************

— Escoltar tots, assemblea, i no fer rum-rum. Ja seixanta llunes que Pare João amb nosaltres. Quan ell arribar, ell blablabla de culpa, de vergonya, ens volia tiki-taka a seva religió. Després ell veure nostre amor per proïsme i per natura. Ell hmmmmm molt, i acabar tiki-taka un dels nostres. Pare João: jo voler plas-plas per tot que tu ajudat…per cert, on ficat? Jo no veure Pare…

— Pare João ficat a cabana comunitària. Meva cosina fer-li xup-xup…ah, ja acabat, ara mateix jo sentit ell cridar “waka-waka”, he he!!!

---------------------------------------------------------------------------------------


Microlelat que vaig escriure per a la tornada dels quarts de final la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-conversio-waka-waka-14-de-final-tornada/ 

MIRALLS MÀGICS EN SEGONA PERSONA DEL SINGULAR

Despertes d’una son profunda. T’aixeques, i com un autòmat, vas de cap al lavabo. Al passadís, una foscor aterridora. Després d’orinar, passes davant del mirall i t’esparvera la imatge projectada. No veus qui creies ser, un jove ben plantat, sinó una anciana decrèpita, esdentegada i esquelètica. Et convences a tu mateix que es tracta d’un malson i et tornes al llit, on caus adormit.

Despertes d’una son profunda. Ets en una cel·la. T’han torturat. Un frare franciscà hi entra i et diu que si confesses la teva heretgia monstruosa i te’n penedeixes, et salvaràs de morir a la foguera. Ets la vella decrèpita i t’acusen de bruixeria, conclous. En un toll d’aigua al terra veus reflectit una mena de puzzle amb imatges difuses de diverses persones. T’adones que es tracta de les teves vides anteriors i futures, i que totes elles s’esdevenen simultàniament. Decideixes no confessar, no obriràs la boca, prefereixes morir cremada i passar a una vida millor.

Despertes d’una son profunda. Ara saps que t’has equivocat, que qui va morir a la foguera era el jove ben plantat. Tens noranta anys, ets la vella esquelètica, tens un espòs fastigosament malparit, i mentre plores, et cagues en tot plegat.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per a l'anada dels quarts de final la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/miralls-magics-en-segona-persona-del-singular-14-de-final-anada/ 

SENYALS DE VIDA INTEL·LIGENT?

Els sensors havien captat unes misterioses ones electromagnètiques provinents de l’espai exterior. Havia arribat per fi un missatge alienígena? Provenien les ones d’una civilització més avançada? Caldria estar a l’aguait d’una suposada invasió o es tractava d’éssers pacífics? Els científics van anomenar la radiació “energia rosa”, atesa la longitud d’ona predominant.

Aviat varen reeixir a descodificar les ones, que consistien d’ imatges i sons: una conversa, en un lloc tancat amb molta llum, entre diversos individus d’aquell planeta. Cridaven i gesticulaven de manera exagerada. Molts altres s’ho miraven en silenci asseguts darrera i de tant en tant, feien un curiós soroll amb les mans.

Quan els científics van aplicar un programa de traducció a la seva llengua, van sorprendre’s del fet que era una civilització rudimentària, amb éssers egocèntrics, desproveïts d’empatia i capacitat de sentir amor. En aquelles converses només s’insultaven entre ells i parlaven de qui copulava amb qui.

A falta de més dades, van batejar el planeta amb el nom de “Sálvame”. Els zingulians varen respirar alleujats en constatar que els salvamites mai els atacarien, entre d’altres motius perquè abans es destruirien entre ells. Per celebrar-ho, van copular a la llum de les seves llunes.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 10a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/senyals-de-vida-intel%C2%B7ligent-jornada-10/ 

LA PRODIGIOSA HISTÒRIA D’EN YAO I COM AQUEST VA TROBAR LA PAU

En Yao havia assolit la venerable edat de noranta-vuit anys i vivia en un poble de la Xina meridional, a l’època de la dinastia Jing. La seva esposa, la Liu, a qui adorava, feia un any que havia mort. En Yao la plorava a totes hores. Encara que feia l’esforç d’acceptar la realitat, desitjava que li arribés l’hora per poder retrobar-la al mes enllà. 

Un matí, mentre retallava les branques del minúscul cirerer del seu hort, una cigonya va aterrar davant seu. El mirà fixament i agità les ales amb tota solemnitat. Aleshores, la cigonya parlà: “Sóc la Liu i vinc a dir-te que molt aviat ens retrobarem, estimat”. 

Abans que pogués respondre, la cigonya va emprendre el vol deixant enrere una resplendor daurada. En Yao va sentir una pau infinita, s’estirà a terra, somrigué, tancà els ulls i dolçament va expirar mentre sentia un agradable caloret. Enlloc del seu cos, van trobar un gerro amb aquest mateix conte dibuixat com si fos una auca, amb imatges i ideogrames. 

—Iaio, que no es diu “caloret” sinó “caloreta”, que sembles la Rita! Tant de tai-txí i lectures estranyes t’han estovat el cervell. Ja sap l’àvia que escrius aquestes coses tan estrambòtiques?

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 9a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-prodigiosa-historia-den-yao-i-com-aquest-va-trobar-la-pau-jornada-9/ 

EL SOPAR BOOM

 —Mira aquesta notícia: “Sopar d’escriptors acaba en tragèdia. Cap supervivent. Secret de sumari”.

—T’ho explico: era el sopar de lliurament de premis de la Lliga dels Microrelataires. Faltava el 70% dels participants i els comensals van rebre un whatsapp anònim informant que la immensa majoria dels absents eren robots d’escriptura automàtica, i que aquests proclamaven la ruptura unilateral de la lliga i la creació de la “Ciberlliga de Microrelataires”.

—Òndia!

—Després arriba un altre anònim amb un enigma ontològic irresoluble, i de seguida, a un microrelataire, en Xinxan, li peta el cervell i el crani. Literalment. Boom!!!!!

—Au, va!

—Aleshores l’ona expansiva cerebral provoca l’explosió de les closques dels altres relataires. Boooooooooooooom!!!!

—Quina parida! A més, com ho saps, si no hi eres?

—Perquè sóc el narrador omniscient i això és un microrelat, “El sopar boom". Tema: ruptura.

—Però fins ara només hi ha hagut una ruptura, la de la lliga…

—I la dels cranis!

—Esclar...espera... si això és un microrelat, aleshores no sóc real, jo?

—Què vol dir “real”? Potser un holograma, un software o un pensament, no són ho són pas, de reals?

—No ho sé....uff, quin mal de cap .....

Booooom!!!

— <SoparBoom END> -:)

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Microlelat que vaig escriure per al duel de la 8a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/el-sopar-boom-jornada-8/ 

CÀMPING DE SEGON GRAU

Per robatori va ser condemnat a tres mesos de càmping, amb família postissa de tres fills malparits i sogra paquidèrmica.

En veure’l arribar amb les seves bermudes ratllades de presidiari, els convictes sodomites, des de la barbacoa de càstig, udolaven convidant-lo a un vis-a-vis a les dutxes.

Suor freda en despertar dins del sac pestilent. Mosquits devorant-lo sense pietat. Per dinar, ensalada russa i sangria repugnant. Tardes interminables de vòlei platja socarrimant-se sota un sol cruel. Nits en blanc torturat pels roncs de la sogra. Va fer acte de contrició: no tornaria a delinquir mai més en un univers paral·lel.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 7a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/camping-de-segon-grau-jornada-7/ 

EL QUADRE ATRACTIU

La Mariona contempla embadalida una de les pintures del museu. En aquell moment no hi ha ningú més en aquella sala.

El quadre: interior d’una llar burgesa del segle XIX. Tres noies cantant alegrement al voltant d’un piano, que un home, suposadament el pare de família, toca somrient. L’estança és plena de retrats a les parets, mobles estil Imperial i objectes decoratius orientals de moda. Una llar de foc i un quinqué a prop del piano il·luminen tènuement l’entorn.

La Mariona desitja amb totes les seves forces canviar la seva vida frenètica per la del quadre, tan plàcida i deliciosament kitsch. S’imagina ser una de les germanes. Tanca els ulls. De sobte sent un mareig immens, alhora que perd la noció de l’espai i del temps.

Música de Schubert, cants i rialles. Olor d’aigua de lavanda. Obre els ulls i es troba a dins del quadre. En un mirall amb marc daurat, en comptes del reflex, veu la sala del museu; hi acaba d’entrar un noi.

El Vicenç contempla encuriosit aquella estranya pintura: quatre noies burgeses del segle XIX al voltant d’un piano, tres de les quals canten alegrement i l’altra s’ho mira amb cara de terror.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 6a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/el-quadre-atractiu-jornada-6/

LA FÓRMULA MAGISTRAL

DIA 10: Dues nits ja sense dormir. Estic en un punt d’inflexió en la meva recerca. Els colors: roig, taronja, groc, verd, blau i violeta. No són simplement ones electromagnètiques de longituds diverses, és com si tinguessin ànima i voluntat pròpia.

DIA 11: El moviment i la consegüent dissipació d’energia són vitals, igual que les ones sonores, culminades en explosions espectaculars de soroll eixordador i llum encegadora multicolor.

 

DIA 12: He dormit una hora, però una espurna de lucidesa m’ha revelat quelcom fonamental: cal afegir-hi el principi d’incertesa de la física quàntica.

DIA 13: M’han despatxat de la feina per absentisme, tant me fa. Modificant els factors s’altera el producte, a l’inrevés del que ens deien al col·legi. Les combinacions comencen a rutllar. No sé si és de dia o de nit. Només hi ha dos préssecs groguencs a la nevera. Fan pudor de podrit, igual que tota la casa.

DIA 14: Eureka! Finalment he reeixit: la fórmula magistral per guanyar sempre al Candy Crush. Com han entrat a casa aquests senyors vestits amb bates blanques que em diuen que tot anirà bé? Per què treuen una xeringa i una camisa blanca amb corretges? Em volen robar la fórmula?
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 5a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/la-formula-magistral-jornada-5/

BUIT, SORD I MUT

La seva marxa em va agafar per sorpresa. Abans, ni m’havia plantejat que una cosa així pogués esdevenir-se.

El dia en què vaig saber que no tornaríem a veure’ns, els meus records en comú s’arremolinaren a l’interior del meu cap, mentre sonava, també al meu cervell, com a banda sonora contínua, una cançó que precisament parlava de records i de tristor.

Recordo la sensació de benestar quan, a casa seva, m’adormia plàcidament mentre la llum del replà s’encenia i apagava a intervals travessant una finestra de vidre translúcid. Recordo les nostres converses interminables, recordo la veneració que sentíem l’un per l’altre.

Un cop em va deixar, vaig quedar-me buit, sord i mut. No vaig vessar ni una llàgrima per la seva absència, tot plegat era massa insuportable i absurd alhora. No en vaig parlar pràcticament amb ningú, com si del que no es parla no existeix.

Malgrat tot, vaig tirar endavant, vaig fer la meva vida i els anys passaren, a partir de certa edat, a velocitat de vertigen.

Ara, després del que sembla una eternitat, puc ficar-me a la pell d’aquell adolescent confós de tretze anys i escriure sense embuts sobre la mort del meu estimat avi.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 4a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":

 https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/buit-sord-i-mut-jornada-4/

EL BUCLE VICIÓS

Aquell matí, va rebre un e-mail que duia l’enigmàtic títol «microrelat del futur». El va sobtar que l’adreça del correu fos exactament igual que la seva. No obstant això, l’obrí encuriosit.  

- Papa, què és un bucle?  

- Una instrucció que es repeteix, potser fins a l’infinit.  

- Papa, què és un bucle?  

- Una instrucció que es repeteix…

Esclafí a riure: s’imaginava el diàleg repetint-se una i altra vegada, eternament, en una seqüència temporal circular, al marge de la dimensió espai-temps.

Dies més tard, mentre sopava, el seu fill el va mirar de fit a fit i li va preguntar:

- Papa, què és un bucle?

El seu somriure es va glaçar quan la resposta va sortir de la seva boca maquinalment, com si fos un autòmat:

- Una instrucció que es repeteix, potser fins a l’infinit.

- Gràcies, papa.

Sospirà alleujat. Tanmateix, va sentir una fiblada de terror al cap de pocs segons.

- Papa, què és un bucle?

- Una instrucció que es repeteix…

Despertà. No recordava exactament què havia somiat, però tenia la sensació que es tractava d’un malson espantós. Aquell matí, va rebre un e-mail que duia l’enigmàtic títol «microrelat del futur».
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------  

 Microlelat que vaig escriure per al duel de la 3a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":
 https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/el-bucle-vicios-jornada-3/

SOL I DE DUEL

Els policies Dupond i Dupont comparegueren immediatament al castell de Moulinsart després de rebre la trucada del professor Silvestre Tornasol, el cèlebre científic bondadós, despistat i dur d’orella.

Els cadàvers d’en Tintín i el capità Haddock, estesos al terra, l’un davant de l’altre, presentaven tots dos un orifici de bala al cap. Cadascú tenia a la vora una pistola antiga. El gos Milú corria d’una banda a l’altre udolant neguitós amb les potes tacades dels dos bassals de sang, i de tant en tant bordava com si volgués declarar als agents allò que havia presenciat.

- Sense cap mena de dubte, ha estat un duel – conclogué Dupond.

- Jo encara diria més: ha estat un duel sense cap mena de dubte – replicà Dupont.

El professor Silvestre Tornasol, el cèlebre científic despistat i dur d’orella, d’esquenes, somreia amb una ganyota esfereïdorament diabòlica. Amb la fortuna que rebria de la CIA o la KGB, compraria el castell, un cop el capità Haddock, el propietari, i en Tintín, el seu hereu universal, estaven fora de la circulació. El seu invent, un comprimit d’inducció al suïcidi fàcil de diluir en qualsevol beguda, havia estat un èxit per partida doble.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------  

Microlelat que vaig escriure per al duel de la 2a jornada de la "Lliga de MicroRelataires Catalans":

https://llmrc.wordpress.com/textos/xinxan-the-cat/sol-i-de-duel-jornada-2/